Avui, fent un repàs pels diaris he trobat una reflexió interessant d'en Francesc Escribano. Aquí us reprodueixo l'article publicat al diari AVUI:
diumenge
El repte de la immigració
Primers comentaris
Algunes de les persones que ja han vist el documental Lligams, experiències d'integració cultural em comenten que presenta una visió massa positiva del fet migratori a casa nostra. Tenen raó. El documental no en fa un retrat exhaustiu ni cintífic. Aquest era un repte massa difícil que estava a fora del meu abast. El procés de selecció dels personatges va ser molt difícil i complex i, en general, els únics que es van prestar a participar-hi són persones mínimament integrades, la major part de les quals parlen català. Ara bé, no crec que el video sigui paternalista. Malgrat que els personatges utilitzen la nostra llengua i presentin certa voluntat d'adaptació a la nostra realitat cultural, també fan notar —de manera prou directa— els probelemes i els mals de caps que els genera el fet de viure en un país on no han nascut.
Ara bé, el que m'interessava realment en la producció d'aquest documental era presentar una altra versió dels moviments migratoris, una alternativa al discurs habitual dels mitjans de comunicació de masses on, molt sovint, es vincula la immigració exclusivament als valors negatius. M'interessava donar la veu als immigrats, amb el mínim d'intermediaris possibles. I crec que això sí que ho he aconseguit.
Ara bé, el que m'interessava realment en la producció d'aquest documental era presentar una altra versió dels moviments migratoris, una alternativa al discurs habitual dels mitjans de comunicació de masses on, molt sovint, es vincula la immigració exclusivament als valors negatius. M'interessava donar la veu als immigrats, amb el mínim d'intermediaris possibles. I crec que això sí que ho he aconseguit.
El proper divendres 11 de juliol, a les 22h, el documental es projectarà públicament en el marc de del Festival Curt-Rodó, la 1a Mostra de curmetratges i documentals de Campredó. Si us animeu a assistir-hi, m'agradrà compartir amb vosaltres les conclusions que pugueu treure del visionat.
dissabte
Presentació a l'IES Bau
Visitar l'Institut Joaquín Bau és tornar a la meua adolescència. M'agrada tornar a destapar records d'aquella època i veure com el temps ja passat. Ahir, vaig anar-hi per presentar el documental a una quinzena d'alumens de l'Aula Oberta. La projecció s'emmacava en les activitats del Crèdit de Síntesi dedicat als moviments migratoris. Tot i que la principi va ser difícil trencar el gel, després es van engrescar a participar en un peti debat sobre tot allò que havien vist. Malgradta la timidesa em va agradar la seva implicació i, sobretot, l'atenció que van prestar al vídeo. A petició d'un dels alumnes he penjat al meu canal youtube un resum de 3 minuts del reportatge (l'original dura una mitja hora). Aquí a sota el podeu veure.
dijous
Lligams. Cinc històries tortosines sobre la integració cultural del immigrats
Després de mesos (gairebé un any) amb la càmera carregada al coll fent el seguiment de la vida quotidiana de 5 joves immigrats residents a Tortosa és l'hora d'anar presentant el documental a la ciutadania. De fet, l'objectiu d'aquest projecte no era tan sols la producció del vídeo sinó incentivar el debat al voltant de la convivència cultural. Així, doncs, demà al matí continua la tasca divulgativa del documental "Lligams, experiències d'integració cultural" amb la presentació del vídeo al davant d'un grup d'alumnes del IES Joaquín Bau on, per cert, estudia l'Olesea una de les protagonistes de la història.
dimarts
Mon Pays va mal
L'Abu, de Mali, m’havia convidat a dinar a casa seva. M'interessava enregistrar com cuinava l'arròs amb tomàquet, el pollastre amb salsa i la sèmola de farina de blat de moro. Mentre preparava el set, van acudir familiars i amics (tots homes i de Mali). La situació era prou distesa com per parlar amb tranquil·litat sobre els afers quotidians dels immigrats subsaharians que viuen a casa nostra.
Durant la menjada, s'entrecreuaven converses amb Bamara (la seva llengua materna), francès, castellà i català, però tot i així el diàleg era fluid. L’Abu va ser molt clar a l’hora de respondre les meves preguntes: em va assegurar que tenia la sensació que aquí estava perdent el temps, que havia arribat a Europa enganyat per una imatge idíl·lica. En certa manera, lamentava haver sortit de Mali perquè segons ell, el fet migratori disminueix el potencial de progrés del seu país. Tampoc va escatimar alguna que altra crítica al règim polític de casa seva, cosa que em va sobtar ja que és poc freqüent trobar immigrats que denuncien obertament la seva disconformitat amb els governs.
Entre la xerrada, les tasses de té i els jocs de cartes, la sobretaula es va allargar fins ben entrades les cinc de la tarda. Vaig sortir content de la trobada: havíem esablert complicitats, m’hi havia trobat a gust (espero que ells també) i malgrat la contundència de les converses se’ls veia optimistes, esperançats, alegres i amb ganes de tirar endavant.
Mentre tornava cap a casa, instintivament em vaig posar a cantar Mon pays va mal (El meu país va malament) una de les cançons encomanadisses que havia sonat durant tot el dinar…
Durant la menjada, s'entrecreuaven converses amb Bamara (la seva llengua materna), francès, castellà i català, però tot i així el diàleg era fluid. L’Abu va ser molt clar a l’hora de respondre les meves preguntes: em va assegurar que tenia la sensació que aquí estava perdent el temps, que havia arribat a Europa enganyat per una imatge idíl·lica. En certa manera, lamentava haver sortit de Mali perquè segons ell, el fet migratori disminueix el potencial de progrés del seu país. Tampoc va escatimar alguna que altra crítica al règim polític de casa seva, cosa que em va sobtar ja que és poc freqüent trobar immigrats que denuncien obertament la seva disconformitat amb els governs.
Entre la xerrada, les tasses de té i els jocs de cartes, la sobretaula es va allargar fins ben entrades les cinc de la tarda. Vaig sortir content de la trobada: havíem esablert complicitats, m’hi havia trobat a gust (espero que ells també) i malgrat la contundència de les converses se’ls veia optimistes, esperançats, alegres i amb ganes de tirar endavant.
Mentre tornava cap a casa, instintivament em vaig posar a cantar Mon pays va mal (El meu país va malament) una de les cançons encomanadisses que havia sonat durant tot el dinar…
dilluns
I tu babeleges?
L'Olesea em diu que de vegades no sap ben bé quin idioma parla. Passa sovint quan tens l'habilitat d'expressar-te en diverses llengües. Som diumenge i celebrem el seu 20è aniversari. Família i amics s'han reunit al bosc de Sant Roc, a Paüls, per fer una rostida. Observo que amb dues de les cosines parla català, amb sa mare de vegades castellà i d'altres moldau. Si ha de comunicar-se amb la parella d'amics que seuen a l'extrem de la taula, utilitza el rus.
És dimecres a la tarda. He quedat amb l'Ahmet. Entrem al nou bar magrebí que s'ha obert a la plaça del Rastre de Tortosa. Demana dos tes en àrab i m'explica en català que ell en pren sovint. Mentre esperem les dos tasses d'aquesta beguda verda, parem atenció en les imatges que apareixen al televisor. Una cadena algeriana emet un debat sobre el jovent del país. S'expressen en francès i aprofitem per practicar-lo una estona (no sigui cas que sens rovelli). Xerrem durant una bona mitja hora i quan estem a punt d'acabar el líquid dels gots em canta una cançó en berber. "És una cançó de protesta, prohibida al Marroc", em diu xiuxiuejant en català.
El trasbals que pugui suposar emigrar del país, té com a aspectes positius l'aprenentatge de llengües... i de les cultures que cada una d'elles representa.
És dimecres a la tarda. He quedat amb l'Ahmet. Entrem al nou bar magrebí que s'ha obert a la plaça del Rastre de Tortosa. Demana dos tes en àrab i m'explica en català que ell en pren sovint. Mentre esperem les dos tasses d'aquesta beguda verda, parem atenció en les imatges que apareixen al televisor. Una cadena algeriana emet un debat sobre el jovent del país. S'expressen en francès i aprofitem per practicar-lo una estona (no sigui cas que sens rovelli). Xerrem durant una bona mitja hora i quan estem a punt d'acabar el líquid dels gots em canta una cançó en berber. "És una cançó de protesta, prohibida al Marroc", em diu xiuxiuejant en català.
El trasbals que pugui suposar emigrar del país, té com a aspectes positius l'aprenentatge de llengües... i de les cultures que cada una d'elles representa.
dimecres
Nòmades
Una de les coses més feixugues a l’hora d’organitzar els rodatges d’aquest documental és la mobilitat dels seus protagonistes. Tan aviat estan a Tortosa collint taronges com a Lleida a la temporada de la maçana, a l’estiu n’hi ha que marxen a Salou per treballar a l’hosteleria i, els que s’ho poden permetre, retornen al països d’origen per visitar la família i els amics. D’altres desapareixen del mapa (metafòricament parlant) sense donar senyals de vida. I, apa!, a buscar un nou protagonista que el pugui rellevar. L’escriptor Amin Maaluof autor de Lleó d’Àfrica deia que els peus no són per arrelar-se sinó per caminar. N’hi ha que s’ho prenen al peu de la lletra, el problema és que potser no ho han pogut escollir.
dissabte
Estímuls per tornar a començar
L'experiència "incòmoda" en el rodatge de les classes de català (que ja vaig comentar en el darrer apunt) m'ha fet reflexionar sobre el fet cultural i la seva relació amb el moviments migratoris i la integració social.
Crec que el nucli del conflicte no va raure en la presència de la càmera ( i en els imatges que jo pogués enregistrar) sinó en el temor d'una part de les noies a les possibles reaccions (negatives) de marits i familiars. Suposo que si el grup hagués estat d'homes no s'hagués generat cap mena de controvèrsia. Per tant, arribo a la conclusió que es tracta d'una situació de discriminació per raó de gènere.
He discutit l'anècdota amb diverses persones, i la major part d'elles coincideixen que aquest tipus de situacions són necessàries, en el sentit que ajuden a confrontar punts de vista i posen en evidència que certes conductes no tenen sentit en una societat moderana i democràtica.
Ahir, un article de Salvador Cardús al diari Avui titulat Tornar a començar m'hi va fer reflexionar altra vegada. Cardús ecriu: Crec que les causes de la reserva que se sol tenir davant de la immigració és la sensació poc o molt exacta d'haver de tornar a començar en molts terrenys de les formes de la vida social que, a poc a poc, havíem anat canviant. Potser el més clar és en el camp de la igualtat de drets i la consideració pública de les dones. No és que ens puguem posar gaire d'exemple, però s'havia avançat força respecte a un parell de generacions anteriors. I és notori que la població estrangera actual és, en moltes ocasions, just a la distància d'aquest parell de generacions que aquí havien assumit no sense esforç i conflicte aquest canvi de mentalitat. No queda bé dir-ho, i per això se sol amagar, però una part molt gran dels casos de mort de dones per la violència d'homes a l'Estat espanyol és entre població estrangera. És a dir, la gravetat de les xifres no es pot atribuir indiscriminadament a un fracàs del nostre sistema educatiu, sinó a un segment de població que, bé sigui per la cultura d'origen, bé sigui per les dures condicions de vida de qui acaba d'arribar, té unes taxes molt més altes de violència de gènere.
Espero, si més no, que arran d'aquella anècdota alguna de les noies hagi pres de desició de tornar a començar i, al meu parer, això significa deconstruir valors discriminatoris interioritzats per forjar una base sobre la qual les dones puguin viure en absoluta igualtat.
Crec que el nucli del conflicte no va raure en la presència de la càmera ( i en els imatges que jo pogués enregistrar) sinó en el temor d'una part de les noies a les possibles reaccions (negatives) de marits i familiars. Suposo que si el grup hagués estat d'homes no s'hagués generat cap mena de controvèrsia. Per tant, arribo a la conclusió que es tracta d'una situació de discriminació per raó de gènere.
He discutit l'anècdota amb diverses persones, i la major part d'elles coincideixen que aquest tipus de situacions són necessàries, en el sentit que ajuden a confrontar punts de vista i posen en evidència que certes conductes no tenen sentit en una societat moderana i democràtica.
Ahir, un article de Salvador Cardús al diari Avui titulat Tornar a començar m'hi va fer reflexionar altra vegada. Cardús ecriu: Crec que les causes de la reserva que se sol tenir davant de la immigració és la sensació poc o molt exacta d'haver de tornar a començar en molts terrenys de les formes de la vida social que, a poc a poc, havíem anat canviant. Potser el més clar és en el camp de la igualtat de drets i la consideració pública de les dones. No és que ens puguem posar gaire d'exemple, però s'havia avançat força respecte a un parell de generacions anteriors. I és notori que la població estrangera actual és, en moltes ocasions, just a la distància d'aquest parell de generacions que aquí havien assumit no sense esforç i conflicte aquest canvi de mentalitat. No queda bé dir-ho, i per això se sol amagar, però una part molt gran dels casos de mort de dones per la violència d'homes a l'Estat espanyol és entre població estrangera. És a dir, la gravetat de les xifres no es pot atribuir indiscriminadament a un fracàs del nostre sistema educatiu, sinó a un segment de població que, bé sigui per la cultura d'origen, bé sigui per les dures condicions de vida de qui acaba d'arribar, té unes taxes molt més altes de violència de gènere.
Espero, si més no, que arran d'aquella anècdota alguna de les noies hagi pres de desició de tornar a començar i, al meu parer, això significa deconstruir valors discriminatoris interioritzats per forjar una base sobre la qual les dones puguin viure en absoluta igualtat.
dijous
El rosari de l’Aurora
Quan treballes amb gent d’altres cultures mai acabes de saber on es troben els límits. I això ja m’ha portat algun mal de cap. Actituds que per a un poden semblar irrellevants, a ulls dels altres poden resultar ofensives. Ho vaig experimentar fa poc, quan estava enregistrant les classes de català del Centre Obert d’Aperenentatge de Tortosa on havia acudit per fer el seguiment de la Jamila.
La vintena d’alumnes, totes dones i de religió musulmana, seien disposades al voltant d’una gran taula mentre escoltaven les explicacions de l’Irene Segarra, la professora. Em vaig col·locar al fons de l’aula, intentant no molestar. La professora els havia explicat el motiu de la meua presència, i a priori cap d'elles hi va posar impediments. Però de seguida vaig notar que les incomodava. Algunes s'intentaven tapar la cara, per evitar de ser enregistrades, tot i que ni sortien a pla, ni jo tenia intenció de gravar-les. Sense gairebé adonar-me’n, el conflicte va anar pujant de to fins que em vaig veure obligat sortir de l’aula per no alterar més els ànims. Em vaig sentir malament —sobretot, perquè algunes de les alumnes van culpar a la Jamila de la meua presència a la classe— i una mica frustat, perquè la meua intenció no era, ni molt menys, crear polèmica, tot el contrari.
La vintena d’alumnes, totes dones i de religió musulmana, seien disposades al voltant d’una gran taula mentre escoltaven les explicacions de l’Irene Segarra, la professora. Em vaig col·locar al fons de l’aula, intentant no molestar. La professora els havia explicat el motiu de la meua presència, i a priori cap d'elles hi va posar impediments. Però de seguida vaig notar que les incomodava. Algunes s'intentaven tapar la cara, per evitar de ser enregistrades, tot i que ni sortien a pla, ni jo tenia intenció de gravar-les. Sense gairebé adonar-me’n, el conflicte va anar pujant de to fins que em vaig veure obligat sortir de l’aula per no alterar més els ànims. Em vaig sentir malament —sobretot, perquè algunes de les alumnes van culpar a la Jamila de la meua presència a la classe— i una mica frustat, perquè la meua intenció no era, ni molt menys, crear polèmica, tot el contrari.
dilluns
Sessió de teatre
Quan jo hi estudiava fumar no estava prohibit. Ara, però, per fer un cigarro s’ha de pagar penyora. A mi que no m’agraden els fums, ja em sembla bé. “Doncs a mi no!”, em diu la Manolita amb aquella expressió de màscara grega que no saps ben bé com interpertar. Pel que sembla està una mica empipada perquè la nova llei antitabac l’obliga a sortir del recinte escolar per fumar. És per això que xerrem davant la porta de l’IES Joaquim Bau mentre esperem que es facin les 10 per començar la classe de teatre.
M’ha fet gràcia retrobar-me amb la Manolita –jo sóc un dels seus ex-alumnes– perquè significa reviure el meu passat estudinatil en aquest mateix institut. Però avui, a la motxilla, enlloc dels llibres de batxillerat hi porto una càmera i un trípode. He quedat amb l’Olesea (la noia moldava) per començar el rodatge. Grabo la classe de teatre, a la sala d’actes, intentat passar desapercebut per incidir el mínim possible en el comportament dels qui actuen al damunt de l’escenari.
El teatre és una bona eina per millorar l’expressió oral, sobretot si fa poc que vius a la ciutat i no domines la llengua. Durant la meua estada a Le Puy en Velay -on vaig desenvolupar un projecte del Servei de Voluntariat Europpeu- vaig inscriure'm en una companyia de teatre amateur per practicar el francès. Vam preparar un farsa renaixentista... el problema és que interpretava el paper d'un estudiant que s'epressava majoritàriament en llatí: rosa, rosae, rosam, rosas.... I parlanat d'idiomes: m’intriga esbrinar per quin motiu l’Olesea utilitza el castellà, tenint en compte que el català és la llengua que parlen l’àmplia majoria dels seus companys de classe i l’idioma amb el qual s’imparteixen les classes. Algun dia li hauré de preguntar. Potser m’ajudarà a entendre quins són els factors que incideixen en la seva integració cultural.
M’ha fet gràcia retrobar-me amb la Manolita –jo sóc un dels seus ex-alumnes– perquè significa reviure el meu passat estudinatil en aquest mateix institut. Però avui, a la motxilla, enlloc dels llibres de batxillerat hi porto una càmera i un trípode. He quedat amb l’Olesea (la noia moldava) per començar el rodatge. Grabo la classe de teatre, a la sala d’actes, intentat passar desapercebut per incidir el mínim possible en el comportament dels qui actuen al damunt de l’escenari.
El teatre és una bona eina per millorar l’expressió oral, sobretot si fa poc que vius a la ciutat i no domines la llengua. Durant la meua estada a Le Puy en Velay -on vaig desenvolupar un projecte del Servei de Voluntariat Europpeu- vaig inscriure'm en una companyia de teatre amateur per practicar el francès. Vam preparar un farsa renaixentista... el problema és que interpretava el paper d'un estudiant que s'epressava majoritàriament en llatí: rosa, rosae, rosam, rosas.... I parlanat d'idiomes: m’intriga esbrinar per quin motiu l’Olesea utilitza el castellà, tenint en compte que el català és la llengua que parlen l’àmplia majoria dels seus companys de classe i l’idioma amb el qual s’imparteixen les classes. Algun dia li hauré de preguntar. Potser m’ajudarà a entendre quins són els factors que incideixen en la seva integració cultural.
Fa mesos que no escric res en aquest bloc. Durant aquest temps, però, he continuat enregistrant imtages per nodrir el documental. Poc a poc aniré recuperant les anècdotes que no he publicat durant la meua absència blocaire.
divendres
Amb la panxa plena
Assegut a terra sobre una catifa blava vaig compartir la menja amb la Jamila, amb el seu fill de poc més d’un any i amb l’Irene Segarra, la seua professora de català. La Jamila és bereber (amazic) i si no recordo malament té 22 anys. Va arribar a Tortosa a través d’un reagrupament familiar. Entre cullerada i cullerada de cuscús, vam parlar del porjecte documental i, fins i tot, vam propgramar l’inici del rodatge: diumenge vinent l’acompanyaré de compres. Anirem en una d’aquests botigues de productes magrebins que des d’uns anys ençà poblen el nucli antic de la nostra ciutat. Vaig marxar de la casa content (amb la panxa una mica més plena, també cal dir-ho)... content perquè després d’alguns intents frustats, finalment trobava (amb l’ajuda inestimable de l’Irene) una noia musulmana disposada a participar en el projecte documental.
dimarts
Home lliure
"Aquesta és com la Pantoja, però en versió marroquina”, m’explica l’Ahmet mentre assenyala un dels cartells que hi ha penjats a la porta d'una perruqueria del carrer Sant Felip Neri on s’anuncien els properts concerts de músics magrebins a Barcelona. Pel físic no se m’hagués acudit comparar aquella senyora amb la Pantoja. Bé... sí, ara que ho diu totes dues desprenen un aire ranci.
A prop de la perruqueria hi ha un Kebab. Pel que sembla hi ve sovint. Entra a la barra i hem presenta el propietari. L’Ahmet té 26 nays i desprèn una vitalitat exhuberant, té facilitat de paraula (xerra pels descosits i amb un català perfecte) i una curiositat infinita per tot allò que l’envolta. Demanem un té ben calent, dels de veritat, i xarrem una estona. Li explico que estic enregistrant un documental i que l’Abderrassec —el magrebí amb qui havia contactat— s’ha fet enrera. Li porposo de participar-hi i s’entusisma. Cap problema, ell el suplirà.
dijous
Identitat femenina
Estic segur que la majoria d’aquelles dones són testimonis excel·lents del procés migratori i les realitats que es generen al seu voltant (de vegades no massa positives). Construir la identitat femenina amb un peu a la cultura musulmana i l’altre al llibertinatge occidental ha de ser complicat. Ho he pogut comprovar quan he proposat a una de les joves paquistaneses de participar en el porjecte documental. “El meu pare no vol que em grabin o em facin fotos pel que puguin dir els familiars i amics”, m’ha explicat amb un català una mica embarbussat. Aconseguir el testimoni d’una dona musulmana estarà ple d’entrebancs, però no vull renunciar a presentar la seva complexa realitat.
Ulls esbatanats
Anys després ens hem retrobat. Li ha crescut la barba i la veu se li ha fet més gruixuda, però conserva aquell aire sorneguer de quan era més petit. Han passat mitja dotzena d’estius (pam dalt, pam baix) però encara recordo els ulls esbatanats —encuriosits— d’aquell vailet marroquí que em va servir la taula en una taverna magrebina de le Festa del Renaixement.
Ens vam citar dissabte passat, al bar La Fusteria. “M’agradaria que fossis un dels protagonistes del vídeo que preparo”, li vaig comentar. Per la mirada no semblava convençut. Jo tampoc vaig inisitir gaire perquè entenc que exposar la vida personal davant la càmera pot generar dubte. “Et donaré una resposta al llarg d’aquesta setmana”, em va constestar.
L’intenció de seleccionar l’Abderrassec no ha estat fruit de l’atzar. M’atreu la idea de donar a conèixer una de les eines d’integració més efectives entre els joves immigrats de la nostra ciutat: l’Escola Taller. El programa, que ofereix formació i experiència professional (en el cas de l’Abde, l’aprenentage de la soldadura), és un bon mecanisme per a la seva inserció laboral. Ara caldrà veure si després d’un dies de refelxió, accepta la proposta. Tan de bo.
divendres
Efectes i conseqüències
Trobar un bar obert en dia festiu a Tortosa és pot convertir en una mena de viacrusis. Dissabte passat ho vaig comprovar. Havia quedat amb l’Olesea per fer un cafè i vam fer més voltes que una baldufa fins trobar algun local on seure i xerrar una estona sobre el projecte documental.
Té 19 anys i un somriure plàcid als llavis. L'Olesea és russo-moldava i aviat farà dos anys que viu a Tortosa. “L’arribada va ser difícil, integrar-se sempre és complicat”, m’explica. Les dificultats, però, es poden compensar amb dinamisme i voluntat d’adaptació: estudia batxillerat a l’IES Joaquim Bau, els caps de setmana treballa de cambrera en un local musical i el temps lliure el dedica als balls de saló. Li pregunto pels motius de la seua migració. “Ja fa sis anys que ma mare viu a Tortosa. He vingut a través d’un reagrupament familiar”, comenta. Amb tot, intueixo que el rerafons de la seva història personal és una mica més complex: a hores d’ara, ni Rússia ni Moldàvia ofereixen espectatives de futur.
“L’ultraliberalisme ha estat, aquests últims deu anys, tapadora, refugi i cosmètica per a les classes burocràtiques de l’Europa de l’Est, que administradores de la propietat pública han passat a ser-ne propietàries”, ho explica el periodista Llibert Ferri a La Memòria del Fred, cròniques d’una trasició. Un llibre interessant per entendre com els països de l’antiga URSS es van deslliurar del comunisme soviètic per caure en el parany de la dicatura del diner (potser més subtil però igualment salvatge). És ben bé allò que en diuen desvestir un sant per vestir-ne un altre. L’Olesea ha patit els efectes de tot aquest procés i penso que serà interessant d’explicar-ho en el documental.
Té 19 anys i un somriure plàcid als llavis. L'Olesea és russo-moldava i aviat farà dos anys que viu a Tortosa. “L’arribada va ser difícil, integrar-se sempre és complicat”, m’explica. Les dificultats, però, es poden compensar amb dinamisme i voluntat d’adaptació: estudia batxillerat a l’IES Joaquim Bau, els caps de setmana treballa de cambrera en un local musical i el temps lliure el dedica als balls de saló. Li pregunto pels motius de la seua migració. “Ja fa sis anys que ma mare viu a Tortosa. He vingut a través d’un reagrupament familiar”, comenta. Amb tot, intueixo que el rerafons de la seva història personal és una mica més complex: a hores d’ara, ni Rússia ni Moldàvia ofereixen espectatives de futur.“L’ultraliberalisme ha estat, aquests últims deu anys, tapadora, refugi i cosmètica per a les classes burocràtiques de l’Europa de l’Est, que administradores de la propietat pública han passat a ser-ne propietàries”, ho explica el periodista Llibert Ferri a La Memòria del Fred, cròniques d’una trasició. Un llibre interessant per entendre com els països de l’antiga URSS es van deslliurar del comunisme soviètic per caure en el parany de la dicatura del diner (potser més subtil però igualment salvatge). És ben bé allò que en diuen desvestir un sant per vestir-ne un altre. L’Olesea ha patit els efectes de tot aquest procés i penso que serà interessant d’explicar-ho en el documental.
Quins joves?
L’enregistrament de les imatges és el punt intermedi de qualsevol projecte documental. Després vindrà el procés d’edició però abans de tot cal cercar els protagonistes, una tasca que condicionarà, indubtablement, el resultat final. En el meu calendari de treball, he previst dedicar dos mesos al procés de selecció dels joves: cal buscar persones amb perfils diversos, disposades a explicar les seues experiències i que se sentin còmodes davant la càmera. I això no és fàcil.
A més, seguir l’activitat quotidiana del jovent implica, necessàriament, indagar en la seva vida personal. L’objectiu, per tant, és aconseguir generar confiança i deixar ben clar que el respecte a la seua intimitat serà absolut. Em capfica, però, el dubte de no saber si els seus i els meus paràmetres per mesurar–ho coincideixen, sobretot quan es tracta de gent de diferent porcedència cultural.
Tot aquest procés de pre-producció seria molt més feixuc sense l’ajuda de l’Associació Atzavara, de la Carme Llopis (cap del Pla Local d’Atenció a la Diversitat Cultural) i de la Irene Segarra (responsable de l’Espai Obert d’Aprenentatge de l’Ajuntament de Tortosa). Les converses que he pogut tenir amb totes aquestes persones —vinculades directament a l’atenció als immigrats— representen una aportació valuosa i espero que, encara que sigui de manera inconscient, estiguin reflectides en el documental (i en aquest mateix bloc).
A més, seguir l’activitat quotidiana del jovent implica, necessàriament, indagar en la seva vida personal. L’objectiu, per tant, és aconseguir generar confiança i deixar ben clar que el respecte a la seua intimitat serà absolut. Em capfica, però, el dubte de no saber si els seus i els meus paràmetres per mesurar–ho coincideixen, sobretot quan es tracta de gent de diferent porcedència cultural.
Tot aquest procés de pre-producció seria molt més feixuc sense l’ajuda de l’Associació Atzavara, de la Carme Llopis (cap del Pla Local d’Atenció a la Diversitat Cultural) i de la Irene Segarra (responsable de l’Espai Obert d’Aprenentatge de l’Ajuntament de Tortosa). Les converses que he pogut tenir amb totes aquestes persones —vinculades directament a l’atenció als immigrats— representen una aportació valuosa i espero que, encara que sigui de manera inconscient, estiguin reflectides en el documental (i en aquest mateix bloc).
Conviure
És possible viure junts quan hi ha tantes diferències? Aquesta qüestió comporta altres preguntes igualment importants: què vol dir realment la diferència? Quins són els límits en què és compatible la diversitat? Són algunes preguntes cabdals per entendre el context social actual i Andrea Riccardi les intenta respondre en le seu darrer llibre titulat Conviure.
L’assaig és breu però aconsegueix presentar els punts més importants per entendre com ha degenerat aquesta voràgine que alguns anomenen globalització. L’autor, nascut a Roma, ha intervingut en la mediació en conflictes polítics (generalment armats) i això li ha permès conèixer de primera mà les hostilitats internacionals. És interessant l’anàlisi que fa del fenomen colonial —com a gèrmen de les diferències entre el nord i el sud— i sobretot de l’entrellat islamista — amb una acurada diferenciació entre religió i extremisme. Crec que hi sobra l’exaltació de la figura de Joan Pau II, sobretot perquè el llibre no ho compensa amb aportacions crítiques sobre el paper de les gerarquies cristianianes en aquest context global. Andrea Riccardi. Conviure. Realisme i esperança davant d’un món plural: cap a una civilització de la convivència. Editorial La Magrana, març 2007
L’assaig és breu però aconsegueix presentar els punts més importants per entendre com ha degenerat aquesta voràgine que alguns anomenen globalització. L’autor, nascut a Roma, ha intervingut en la mediació en conflictes polítics (generalment armats) i això li ha permès conèixer de primera mà les hostilitats internacionals. És interessant l’anàlisi que fa del fenomen colonial —com a gèrmen de les diferències entre el nord i el sud— i sobretot de l’entrellat islamista — amb una acurada diferenciació entre religió i extremisme. Crec que hi sobra l’exaltació de la figura de Joan Pau II, sobretot perquè el llibre no ho compensa amb aportacions crítiques sobre el paper de les gerarquies cristianianes en aquest context global. Andrea Riccardi. Conviure. Realisme i esperança davant d’un món plural: cap a una civilització de la convivència. Editorial La Magrana, març 2007
Reflectir
M’atreu el documental com a instrument d’investigació, de denúncia, de descobriment personal i col·lectiu, de registre d’una realitat (sempre subjectiva) a través del llenguatge audiovisual. Una imatge ideal que potser s’esquerda quan has de tocar de peus a terra. Fins a quin punt el creador és lliure? Com incideix la nostra implicació en la història que volem explicar? Com s'escullen els temes a tractar? Quin poder té el documental per canviar el món?
Algunes d’aquestes preguntes s’analitzen al llibre Reflejos de la realidad del periodista Xavier Brichs. Interessantíssim aquest recull d’entrevistes que expliquen les interioritats, les vivències i el mètode de treball dels professionals que fan possible reportatges i documentals. Hi en parlen directors i reporters d'alguns programes que s’emeten a diferents cadenes de televisió de l'Estat espanyol (TVE, TV3, Antena3, C+, TeleMadrid, etc.) que de ben segur heu vist en més d'una ocasió. En un intent d'anar una mica més enllà del que percep habitualment la gran audiència, el llibre parla dels aspectes més pràctics i característics d'aquests programes, així com de les grans preguntes que es pot fer qualsevol periodista o espectador amb consciència crítica. Una cosa m’ha sobtat: amb un bon grapat d’anys d’experiència a les esquenes, gairebé tots asseguren que la incidència del reportarisme en el canvi de la nostra societat és molt escassa. He fruït del llibre, però aquesta asseveració m’ha deixat un gust amargant a la boca. Què en sóc d'il·lús.
Algunes d’aquestes preguntes s’analitzen al llibre Reflejos de la realidad del periodista Xavier Brichs. Interessantíssim aquest recull d’entrevistes que expliquen les interioritats, les vivències i el mètode de treball dels professionals que fan possible reportatges i documentals. Hi en parlen directors i reporters d'alguns programes que s’emeten a diferents cadenes de televisió de l'Estat espanyol (TVE, TV3, Antena3, C+, TeleMadrid, etc.) que de ben segur heu vist en més d'una ocasió. En un intent d'anar una mica més enllà del que percep habitualment la gran audiència, el llibre parla dels aspectes més pràctics i característics d'aquests programes, així com de les grans preguntes que es pot fer qualsevol periodista o espectador amb consciència crítica. Una cosa m’ha sobtat: amb un bon grapat d’anys d’experiència a les esquenes, gairebé tots asseguren que la incidència del reportarisme en el canvi de la nostra societat és molt escassa. He fruït del llibre, però aquesta asseveració m’ha deixat un gust amargant a la boca. Què en sóc d'il·lús.
dijous
Gols per a la integració
Cantar, cridar, bromejar, ballar, alliberar emocions (potser prohibides en altres llocs), i millor encara, tots junts: aquesta és la força integradora del futbol. L’Oleguer Presas ho comentava en el seu llibre Camí d’Ítaca, és impressionant veure gent de tots colors alçar la bandera del Barça.
L’esport s’ha convertit en un vector de noves identitats a través de formes d’expressió integradora i col·lectiva (si bé és cert que de vegades aquesta força degenera en accions degradants). El futbol no m’atrau especialment -si guanya el Barça bé, i si perd... el món no s’acaba- però he de reconèixer la seva capacitat socialitzadora, en positiu.
Vaig empassar-me els partits del darrer mundial a França i envoltat de seguidors de totes nacionalitats: algerians, albanesos, ucraïnesos, noruecs, francesos...; la majoria vestits amb la samarreta de les bleus i amb Zidane com a referent.
Ho recordava l’altre dia, quan feinejant per internet vaig descobrir El mokaba el coubra (El gran partit) un documental de l’amic Santi Valldepérez (guardonat al concurs Recrearé de l’any passat) que explica la passió dels joves marroquins per les grans estrelles del Barça. Precisament, ara que he començat una primera recerca de protagonistes per al documental he observat que la majorai d'ells juguen a futbol amb equips amateurs i és per això que penso que els esquips base de les nostres terres són una bona eina per a la integració dels nouvinguts
L’esport s’ha convertit en un vector de noves identitats a través de formes d’expressió integradora i col·lectiva (si bé és cert que de vegades aquesta força degenera en accions degradants). El futbol no m’atrau especialment -si guanya el Barça bé, i si perd... el món no s’acaba- però he de reconèixer la seva capacitat socialitzadora, en positiu.Vaig empassar-me els partits del darrer mundial a França i envoltat de seguidors de totes nacionalitats: algerians, albanesos, ucraïnesos, noruecs, francesos...; la majoria vestits amb la samarreta de les bleus i amb Zidane com a referent.
Ho recordava l’altre dia, quan feinejant per internet vaig descobrir El mokaba el coubra (El gran partit) un documental de l’amic Santi Valldepérez (guardonat al concurs Recrearé de l’any passat) que explica la passió dels joves marroquins per les grans estrelles del Barça. Precisament, ara que he començat una primera recerca de protagonistes per al documental he observat que la majorai d'ells juguen a futbol amb equips amateurs i és per això que penso que els esquips base de les nostres terres són una bona eina per a la integració dels nouvinguts
divendres
Identitats
“És clar, et sorprens, t’he estat explicant que fa setze anys que visc en aquesta terra, que vaig venir amb vuit anys i que, per tant, ja amb prou feines em reconec en el mot marroquina, que sóc més d’aquí que de cap altre lloc”. Fragment de Jo també sóc Catalana, de Najat El Hachmi.
Et sents català? Ha estat difícil el teu procés d’integració? Potser alguna vegada heu formulat aquests tipus de preguntes a un emigrat i com a resposta heu trobat una mala cara. De vegades pasa, no els agrada que qüestionis la seva nova identitat. L’altre dia em vaig trobar en una d’aquestes situacions i vaig recordar alguns fragments del llibre Jo també sóc Catalana, de Najat El Hachmi.
La convivència cultural, el fet identitari, les migracions... són temes complexos i canviants que sovint desborden la capacitat d’anàlisi, fins i tot als estudiosos especialitzats. Per intentar pal·liar el meu desconeixement sobre aquests àmbits, i com a pas previ a la producció del documental, he iniciat algunes lectures que em permetin contextualitzar tots aquests tipus de fenòmens globals. Precisament, acabo de rellegir el llibre Jo també sóc catalana, de l'escriptora Najat El Hachmi. Us el recomano. Presenta una particular visió dels catalans narrada per una autora que va deixar el seu país, el Marroc, quan només tenia vuit anys i des de llavors viu a Catalunya. En aquest llibre, Najat El Hachmi aborda temes com la llengua, la religió, les dones, el sentiment de pèrdua envers el Marroc i alhora de pertinença a Catalunya, el seu país d'adopció. Un bon punt de partida, crec, per submergir-se en la realitat dels joves emigrats.
Et sents català? Ha estat difícil el teu procés d’integració? Potser alguna vegada heu formulat aquests tipus de preguntes a un emigrat i com a resposta heu trobat una mala cara. De vegades pasa, no els agrada que qüestionis la seva nova identitat. L’altre dia em vaig trobar en una d’aquestes situacions i vaig recordar alguns fragments del llibre Jo també sóc Catalana, de Najat El Hachmi.La convivència cultural, el fet identitari, les migracions... són temes complexos i canviants que sovint desborden la capacitat d’anàlisi, fins i tot als estudiosos especialitzats. Per intentar pal·liar el meu desconeixement sobre aquests àmbits, i com a pas previ a la producció del documental, he iniciat algunes lectures que em permetin contextualitzar tots aquests tipus de fenòmens globals. Precisament, acabo de rellegir el llibre Jo també sóc catalana, de l'escriptora Najat El Hachmi. Us el recomano. Presenta una particular visió dels catalans narrada per una autora que va deixar el seu país, el Marroc, quan només tenia vuit anys i des de llavors viu a Catalunya. En aquest llibre, Najat El Hachmi aborda temes com la llengua, la religió, les dones, el sentiment de pèrdua envers el Marroc i alhora de pertinença a Catalunya, el seu país d'adopció. Un bon punt de partida, crec, per submergir-se en la realitat dels joves emigrats.
Vells temes, noves mirades
Cada cop és més explícita la incidència del fet migratori extracomunitari en el futur de la nostra societat. Ho evidencia el fet que, els darrers mesos, s’hagin impulsat diversos projectes audiovisuals per conèixer, analitzar i explicar el mossaic de cultures que conviuen al nostre territori.
L’Efecte Jove Intercultural, documentals d’autor, iniciatives engrescadores d’algunes televisions locals de les nostres comarques... celebro tot aquest tipus de projectes perquè, entre d’altres coses, vull creure que signifiquen deixar de tracar la immigració en termes exclusivament pejoratius. Ara bé, això també vol dir que el meu documental només tindrà sentit si aconsegueix diferenciar-se de tota la resta de propostes. L’originalitat passa per trobar noves mirades sobre allò que ja existeix. Per tant, el meu repte va més enllà d’enregistrar un documental, cal confer-li personalitat, buscar un estil propi, un punt de vista singular. Com aconseguir-ho?.... uff! No ho tinc massa clar... intentaré reflexonar-hi en el pròxim post.
L’Efecte Jove Intercultural, documentals d’autor, iniciatives engrescadores d’algunes televisions locals de les nostres comarques... celebro tot aquest tipus de projectes perquè, entre d’altres coses, vull creure que signifiquen deixar de tracar la immigració en termes exclusivament pejoratius. Ara bé, això també vol dir que el meu documental només tindrà sentit si aconsegueix diferenciar-se de tota la resta de propostes. L’originalitat passa per trobar noves mirades sobre allò que ja existeix. Per tant, el meu repte va més enllà d’enregistrar un documental, cal confer-li personalitat, buscar un estil propi, un punt de vista singular. Com aconseguir-ho?.... uff! No ho tinc massa clar... intentaré reflexonar-hi en el pròxim post.
Feina de tots
Quin és el secret d’una bona integració? Com podem compaginar cultura originària i d’acollida? Harmonitzar identitats és complicat —per la infinitat de variables que hi entren en joc— i potser aquesta mateixa complexitat fa que la qüestió m’haja captivat.
“La clau de la integració és oferir una bona acollida als nouvinguts”. M’ho comentava Carme Llopis, responsable del Pla Municipal d’Atenció a la Diversitat de l’Ajuntament de Tortosa. Fa uns dies el Secretari per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya, l’Oriol Amorós, també reflexionava sobre aquest tema en un article d’opinió la diari Avui. “El primer contacte d’una persona nouvinguda amb la societat d’acollida té una importància cabdal en la relació que hi establirà. D’una arribada marcada per la ignorància respecte a la societat on s’aterra, la por per la seguretat jurídica, el treball irregular o la imprevisió pel que fa a la residència no s’en pot esperar el mateix que d’un procés amb contacte de treball, seguretat jurídica i una expliació adequada de la societat d’acollida, el seu mercat de treball i las eva llengua”, comentava.
Crec que és bo tenir en compte aquestes consideracions perquè és un error força extès pensar que la voluntat d’integració només recau en els nouvinguts. Sovint, ens ho mirem tot plegats de braços i els exigim que acabats d’arribar ens parlin en català.
“La clau de la integració és oferir una bona acollida als nouvinguts”. M’ho comentava Carme Llopis, responsable del Pla Municipal d’Atenció a la Diversitat de l’Ajuntament de Tortosa. Fa uns dies el Secretari per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya, l’Oriol Amorós, també reflexionava sobre aquest tema en un article d’opinió la diari Avui. “El primer contacte d’una persona nouvinguda amb la societat d’acollida té una importància cabdal en la relació que hi establirà. D’una arribada marcada per la ignorància respecte a la societat on s’aterra, la por per la seguretat jurídica, el treball irregular o la imprevisió pel que fa a la residència no s’en pot esperar el mateix que d’un procés amb contacte de treball, seguretat jurídica i una expliació adequada de la societat d’acollida, el seu mercat de treball i las eva llengua”, comentava.Crec que és bo tenir en compte aquestes consideracions perquè és un error força extès pensar que la voluntat d’integració només recau en els nouvinguts. Sovint, ens ho mirem tot plegats de braços i els exigim que acabats d’arribar ens parlin en català.
diumenge
Un documental sobre què?
Els processos migratoris recents han obligat les institucions (estatals, nacionals i locals) a millorar les polítiques socials i culturals d’atenció als nouvinguts. Malgrat els esforços (cursos de català, aules d’acollida, jornades interculturals, polítiques juvenils....) l’assimilació d’aquest flux migratori ha estat (i és) ben difícil.
A Tortosa, on el col·lectiu immigrat representa gairebé un 25% de la població, es poden comptabilitzar fins a un centenar de nacionalitats diferents. Tot i la riquesa que suposa un concentració tan amplia de procedències, és evident que un mosaic complex de cultures és difícil de gestionar: actes de racisme, precarietat laboral, creació de guetos...
El documental
Precisament, la realització d’aquest documental té per objectiu analitzar el nou context social a partir de la mirada dels immigrats juvenils que viuen a la ciutat de Tortosa. Durant 8 mesos seguiré la vida quotidiana de 4 joves d’orígens, cultures i classes socials diverses: intentaré esbrinar com es relacionen amb la família, amb els amics, amb els veïns del barri, amb els companys de treball o l’escola i analitzar el seu procés d’integració. Un cop finalitzada aquesta etapa de producció s’organitzaran projeccions i taules rodones paral·leles per incentivar la reflexió sobre el fet migratori.
La realització d’aquest documental, que compta amb el suport i l’assessorament de l’associació Atzavara de Tortosa, l’entitat juvenil Obre’t Ebre i del Pla Municipal d’Atenció a la Diversitat de l’Ajuntament de Tortosa, està subvencionada pel Programa Europeu de Joventut en el marc d’un projecte Capital Futur.
A Tortosa, on el col·lectiu immigrat representa gairebé un 25% de la població, es poden comptabilitzar fins a un centenar de nacionalitats diferents. Tot i la riquesa que suposa un concentració tan amplia de procedències, és evident que un mosaic complex de cultures és difícil de gestionar: actes de racisme, precarietat laboral, creació de guetos...
El documental
Precisament, la realització d’aquest documental té per objectiu analitzar el nou context social a partir de la mirada dels immigrats juvenils que viuen a la ciutat de Tortosa. Durant 8 mesos seguiré la vida quotidiana de 4 joves d’orígens, cultures i classes socials diverses: intentaré esbrinar com es relacionen amb la família, amb els amics, amb els veïns del barri, amb els companys de treball o l’escola i analitzar el seu procés d’integració. Un cop finalitzada aquesta etapa de producció s’organitzaran projeccions i taules rodones paral·leles per incentivar la reflexió sobre el fet migratori.
La realització d’aquest documental, que compta amb el suport i l’assessorament de l’associació Atzavara de Tortosa, l’entitat juvenil Obre’t Ebre i del Pla Municipal d’Atenció a la Diversitat de l’Ajuntament de Tortosa, està subvencionada pel Programa Europeu de Joventut en el marc d’un projecte Capital Futur.
divendres
Compte enrere...
En Javier, el professor, va apagar el televisor i els llums de l’aula de l’escola de cinema es van encendre. Ni tan sols les nostres pupil·les s’havien adaptat a la claror de la sala quan va remprendre els comentaris que havien quedat estroncats, momentàniament, per la projecció del seu film documental Los niños del Nepal: “Què en penseu de l’esctructura del relat? Us han agradat els recursos audiovisuals que s’hi utilizen? Què us ha semblat el continugut? No us defraudeu, però, si us dic que la veritable història d’aquest film no és la que heu vist, sinó la que s’amaga al darrera les càmeres”.
.... darrera les càmeres. Aquell final de frase em va captivar. N’estic segur: seguir la vida dels joves que malviuen ensumant cola pels carrers de Katmandú és alguna cosa més que polsar el rec d’una càmera. Els interrogants que afloren deuen ser il·limitats: sabré trobar el punt de vista adequat per explicar en imatges el que passa per davant dels meus ulls? Aconseguiré deixar de banda idees prederterminades o recrearé els tòpics que occident ha explicat sobre el Nepal? Per cert, els tòpics ens poden ajudar a definir, i per tant comprendre, la realitat? És lícid interposar-se a les vides d’aquestes criatures que viuen de la caritat? On és la línia que divideix el periodisme groc i la denúncia social? Quina repercussió pot tenir un documental d’aquest tipus? Servirà, simplement, per engrandir la col·lecció de DVDs que reposa als prestatges de la meua habitació? Servirà per remoure la consciència d’alguna persona? Millorarà les condicions de vida d’aquest joves desafavorits? ...
No he previst de marxar al Nepal, però sí d’enregistrar un modest documental (sóc novell en la matèria i migrat en recursos tècnics) sobre la diversitat cultural de la població juvenil de Tortosa. I és que de vegades no cal anar lluny per trobar temes prou interessants per reportatjar. I amb això reemprenc les explicacions d’en Javier: “Un dels nens a qui entrevistava em va deixar completament fora de joc. Ja portàvem uns dies al Nepal quan em va perguntar: “a la teva ciutat no hi ha joves que viuen al carrer? Perquè has vingut fins a Katmandú per buscar històries com la meva que segurament podries trobar al costat de casa teva?” No vaig saber que respondre i em vaig començar a qüestionar el sentit d’aquell viatge”.
Així comença el meu compte enrere. Des d'avui i durant un any aquest bloc em servirà per compartir amb vosaltres allò que s'amaga darrere les bambolines d'un del meu docuemntal.
.... darrera les càmeres. Aquell final de frase em va captivar. N’estic segur: seguir la vida dels joves que malviuen ensumant cola pels carrers de Katmandú és alguna cosa més que polsar el rec d’una càmera. Els interrogants que afloren deuen ser il·limitats: sabré trobar el punt de vista adequat per explicar en imatges el que passa per davant dels meus ulls? Aconseguiré deixar de banda idees prederterminades o recrearé els tòpics que occident ha explicat sobre el Nepal? Per cert, els tòpics ens poden ajudar a definir, i per tant comprendre, la realitat? És lícid interposar-se a les vides d’aquestes criatures que viuen de la caritat? On és la línia que divideix el periodisme groc i la denúncia social? Quina repercussió pot tenir un documental d’aquest tipus? Servirà, simplement, per engrandir la col·lecció de DVDs que reposa als prestatges de la meua habitació? Servirà per remoure la consciència d’alguna persona? Millorarà les condicions de vida d’aquest joves desafavorits? ...No he previst de marxar al Nepal, però sí d’enregistrar un modest documental (sóc novell en la matèria i migrat en recursos tècnics) sobre la diversitat cultural de la població juvenil de Tortosa. I és que de vegades no cal anar lluny per trobar temes prou interessants per reportatjar. I amb això reemprenc les explicacions d’en Javier: “Un dels nens a qui entrevistava em va deixar completament fora de joc. Ja portàvem uns dies al Nepal quan em va perguntar: “a la teva ciutat no hi ha joves que viuen al carrer? Perquè has vingut fins a Katmandú per buscar històries com la meva que segurament podries trobar al costat de casa teva?” No vaig saber que respondre i em vaig començar a qüestionar el sentit d’aquell viatge”.
Així comença el meu compte enrere. Des d'avui i durant un any aquest bloc em servirà per compartir amb vosaltres allò que s'amaga darrere les bambolines d'un del meu docuemntal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
